A banda del Camí de l'Ebre, el Camí de Sant Jaume té moltes altres rutes històriques cap a Compostel·la.
Cada Camí de Santiago té el seu propi caràcter: uns són més durs, uns altres més solitaris, uns altres més concorreguts. Aquí en teniu un breu tast, per si algun dia us animeu a fer-ne algun sencer.
Uneix el port pirinenc de Somport amb Puente la Reina, on s'ajunta amb el Camí Francès. Va ser la ruta dels pelegrins procedents del sud de França i d'Itàlia, i avui és el segon camí més freqüentat, molt per darrere del Francès. Travessa Jaca i Sangüesa en un recorregut més solitari i tranquil.
Segueix la costa cantàbrica des d'Irun, travessant el País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia. És un camí exigent i muntanyós, amb paisatges espectaculars i platges, pensat per a qui vol fugir de la massificació del Camí Francès.
És el camí més antic de tots: el que al segle IX va fer el mateix rei Alfonso II per visitar la tomba just descoberta de l'apòstol. Molt muntanyós i exigent, però d'una bellesa excepcional, enllaça amb el Camí Francès a Melide.
El segon camí amb més pelegrins, després del Francès. La majoria l'inicien a Porto o a Tui, a la frontera. Combina trams rurals i boscosos a Portugal amb una part gallega més urbanitzada, i té una bona xarxa de serveis al llarg de tot el recorregut.
El camí més llarg de tots, sobre una antiga calçada romana que unia Mèrida amb Astorga. Solitud i calor en són les dues paraules clau: recomanable només a la primavera o a la tardor, travessa dehesas d'alzines centenàries i paisatges d'una bellesa única.
L'única gran ruta que surt de Santiago en lloc d'arribar-hi, cap al cap de Finisterre — el "fi del món" per als romans. Molts pelegrins hi afegeixen la variant de Muxia, per visitar el santuari de la Nosa Señora da Barca vora el mar.
Més de mil anys de pelegrinatge, segle a segle.